RECORDS

Avui, 24 d'abril, fa 55 que vaig nèixer. Són moltes les coses que han passat al llarg d'aquests anys, i avui, dia especial, vull compartir un poema d'una dona, companya de feina a l'Escola de Formació del professorat, que ens va trasmetre sentiments i que malauradament ens va deixar quan tenia moltes per dir-nos. Maria Mercè Marçal.

Llengua abolida

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Sota aquest vent s'aviven
calius d'antigues xeres mal colgades...
Estrany cal.lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
- oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca -
i on el que és nou perd llei d'estrangeria...!

En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.

Cada tombant del teu cos m'alimenta
d'altres paisatges que l'oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l'enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.

No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l'ombra de l'estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:

Prenc el camí que m'ha portat a tu.

Per als vençuts l'amor és un pa amarg,
arrabassat a contrallei dels sécs
d'un país devastat, sembrat de sal
per l'enemic sense rostre.

I la sang, aliment per a l'incendi
que esborri serramostres de collita,
cremi rostolls, calcini llei i culpa.