MIRAR ENRERA PERPROYECTAR UN NOU FUTUR

Diumenge, 5 de març de 2006


Tots sabem, perquè ho hem estudiat, que un cop guanyades les eleccions municipals de l’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar el Govern de la República Catalana. Aquest va durar tres dies, ja que hi va haver de renunciar a canvi d’obtenir un autogovern provisional i el compromís de redactar i aprovar un Estatut d’Autonomia, per part de les Corts espanyoles. Va ser la primera de les grans claudicacions d’Esquerra Republicana, partit majoritari en aquell moment.L’Estatut d’Autonomia també conegut com l’Estatut de Núria, va ser redactat per els polítics del moment. El text original era ambiciós. Afirmava el dret de l’autodeterminació de Catalunya dins la República federal espanyola, definia Catalunya com un estat dins la República, amb sobirania popular, la possibilitat d’agregacions territorials autònoms, l’oficialitat del Català, competències polítiques, econòmiques, jurídiques, socials i educatives. Aquests plantejaments varen desencadenar una campanya anticatalanista molt agressiva generant un clima de desconfiança, ja que s’acusava als catalans de posar en perill “la integridad nacional”. El text que van aprovat les Corts espanyoles va suposar una rebaixa respecte al text original. Era la segona gran claudicació, en els seus principis d’Esquerra Republicana de Catalunya. Catalunya passà de ser un Estat de la República a una regió autònoma, dins l’Estat espanyol, les competències econòmiques són retallades i molt limitades, ja que tot depenia de negociacions amb el Govern espanyol, el castellà és llengua cooficial juntament amb el català, no es reconeix la possibilitat de federació de regions, l’ensenyament continua en mans de l’Estat malgrat que la generalitat podia crear els seus centres propis. Es reconeixen competències en règim local, obres públiques, ordre públic, policia interna, serveis socials, no és reconeix la sobirania, però si es va reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. Tot això ens demostra el grau històric de claudicació dels nostres governats, evidentment la situació social, política i econòmica, no es pot comparar. El bàsic i més important d’aquell moment, és que es recuperaven les institucions per el nostre autogovern, la Generalitat Catalana. A partir d’aquí podem començar a mirar el nostre present i futur immediat. La redacció del nou Estatut, ha superat amb escreix a l’anterior, però a portat tensions en els diferents grups polítics, debats socials, defensors i detractors. I malauradament el revifar del sentiment anticatalanista en terres espanyoles. Per majoria absoluta, es va aconseguir consens en els continguts de l’Estatut, però tots els partits eren conscients que aquell no seria l’Estatut. Per poder negociar calia sortir de màxims, ja que els nostres polítics sabien que hi haurien rebaixes substancials, però que aquestes, no podien servir per anul·lar-nos com a poble sinó, com a millora del que ja teníem. Així ha estat, les negociacions arriben a port, però uns hem claudicat massa, per altres estem provocant el trencament d’Espanya, els més pragmàtics ens podem donar per satisfets. Ara cal que Esquerra Republicana recuperi la seva memòria històrica, i entengui que en tota negociació s’ha de renunciar, però no claudicar.