26/4/06

L’EQUIDISTÀNCIA QUE ENS TRENCA.

Cada cop se’m fa més difícil entendre la situació política del meu país. Tenia entès que l’objectiu bàsic d’aquest govern era sumar esforços per aconseguir un nou Estatut per al nostre país. Aquest ja el tenim únicament cal la seva aprovació pel Senat espanyol i el referèndum.
Però ERC està fent un joc polític, que ens porta a un trencament i a una divisió social que no hauria d’haver-se provocat. Crec que tots els nacionalistes estem d’acord que l’Estatut aprovat pel nostre Parlament, era el que volíem, però també tots sabem que entrats en negociacions, s’han que acceptar renúncies, cedir i fer concessions entre parts, això s’ha fet i s’ha aconseguit un Estatut millor del que tenim, (això ho admet ERC però no ho accepta).
Ara la situació és que el govern farà una campanya informativa vers l’Estatut i demanarà la participació ciutadana, el meu dubte és, el Govern demanarà el SI?, no ho crec, i si ho fa, haurem de sentir dir, que una cosa és el govern i un altre els partits, l’exercici de cinisme està servit.
A tot això la postura d’ERC cada cop sembla estar més clara, és el vot equidistant, vot nul, vot ideològic sentimental, vot blanc, en resultat un vot tàctic de sondeig electoral, que el diferenciarà del vot negatiu de l’entorn del PP.
Aquesta actitud divideix, trenca tots els ponts d’unitat nacionalista que tant ens cal, ja que tindrem un Estatut amb un aprovat justet.

24/4/06

ELPOT DE VIDRE I EL CAFÉ

Aquest article el vaig rebre per correu, va reenviar-me'l l'Assun,la meva dona.
Es un d'aquells articles que circulen de manera anònima per la xarxa. Personalment crec que és digne de llegir.

Quan les coses a la vida et superin, quan 24 hores al dia no et són suficients, recorda el pot de vidre i el cafè.Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf.Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí.El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf.El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.Després el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor ràpidament va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien. Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir:"Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, les coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes. Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe,... La sorra és la resta de petites coses. Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per als perdigons ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai notindrem lloc per a les coses realment importants.Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat.Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció favorita.Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua,...Ocupa't primer de les pilotes de golf, les coses que realment t'importen.Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra"Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.El professor va somriure i va dir:"Què bé que em facis aquesta pregunta!. El cafè és per demostrar que encara que la teva vida sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic".

RECORDS


Avui, 24 d'abril, fa 55 que vaig nèixer. Són moltes les coses que han passat al llarg d'aquests anys, i avui, dia especial, vull compartir un poema d'una dona, companya de feina a l'Escola de Formació del professorat, que ens va trasmetre sentiments i que malauradament ens va deixar quan tenia moltes per dir-nos. Maria Mercè Marçal.


Llengua abolida
Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Sota aquest vent s'aviven
calius d'antigues xeres mal colgades...
Estrany cal.lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
- oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca -
i on el que és nou perd llei d'estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m'alimenta
d'altres paisatges que l'oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l'enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.
No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l'ombra de l'estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m'ha portat a tu.
Per als vençuts l'amor és un pa amarg,
arrabassat a contrallei dels sécs
d'un país devastat, sembrat de sal
per l'enemic sense rostre.
I la sang, aliment per a l'incendi
que esborri serramostres de collita,
cremi rostolls, calcini llei i culpa.

23/4/06

SANT JORDI


Avui ha estat un diumenge especial, Sant Jordi, el nostre patró, el patró de Catalunya.

Sant Jordi també és patró d’Anglaterra, d’Aragó, de la ciutat de Gènova, Georgia, Grècia, Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia.

Com diu la tradició va ser un màrtir cristià nascut a la Capadòcia, fill d’uns familia rural i que va morir, possiblement a Lydda (Palestina). La seva tomba, però és en un lloc incert. D’una banda assenyala Tirra (actual Turquia), un indret molt visitat pels almogàvers en la seva expedició a l’Orient i d’altra Lydda, l’indret mateix on. Segons la tradició, va ser martiritzat sota el regnar de Dioclecià.

A la seva vida se li han atribuït fets llegendaris, entre els quals destaca l’alliberament d’una donzella de les urpes del drac. La veu popular mundial ha localitzat aquests fet pels voltants de la ciutat de Silene. A Catalunya, aquests episodi s’ha localitzat pels voltants de la vila de Montblanc (Conca de Barberà).

A Catalunya, el seu culte és documentat al segle X, i el 1022, l’abat Oliba va erigir un altar en honor seu.

L’extensió del culte a sant Jordi arreu d’Europa va produir-se a partir del segle XI, amb les Croades, el sant era invocat pels guerres croats en les seves lluites contra els musulmans per recuperar Terra Santa.

21/4/06

REMODELACIÓ DE GOVERN



La remodelació del Govern ja s’ha produït, no és per saltar d’alegria, doncs els canvis no responen a una veritable necessitat, al menys en algunes conselleries.

Cultura necessitava un canvi, la consellera tenis bones intencions, crec!!, però amb aquestes no n’hi ha prou per desenvolupar la política cultural del nostre país.

Agricultura també, el món de la pagesia, està desconcertat, la política agrària del Triparit fins ara ha estat molt precària, només cal repassar els conflictes plantejats.

El DURSI, no ho crec, calia deixar-li més temps per què desenvolupes les iniciatives plantejades, ara el nou conseller és una incògnita, doncs que jo sàpiga no te cap vincle amb el món universitari. Els temes pendents, són molts, com són l’encaix dels estudis universitaris dins el context europeu.
Tindrà això alguna repercussió en el projecte universitari de la ciutat de Mataró?
Medi Ambient i Habitatge tampoc calia, això de fer canvis per quota de pacte, en sembla molt trist. Particularment sempre he vist als companys de "Iniciativa"
amb molt d’afecte, gent preparada i amb constància, malgrat que hi ha excepcions, que ara no cal citar. Del successor d’en Milà, en Francesc Baltassar, en tinc grats records personals, vàrem estar junts en el primers anys de la nostre escolarització a Barcelona, més tard a la universitat, en plena lluita contra el franquisme, el tinc per un bon polític, espero no haver de canviar d’opinió.
Del canvi de Treball. No tinc elements, el conseller Valls potser serà més polític, no estarà influït per tesis sindicalistes com el conseller cessat.
El departament de Governació, uy!! Aquest si que té tots els ets i uts que vulguem, el Carretero era un personatge no gaire còmode pel President i menys amb les declaracions que va fer vers el president de l’Estat espanyol. Però el seu recanvi clama al cel.
Com es pot anomenar una persona que està sota sospita? "sospita per una suposada extorsió en benefici dels interessos financers del seu partit" (frase treta d’un article d’opinió del e-noticies).
No hi havia ningú més a les files d’ERC?, ha estat una provocació, a una remodelació que no volien?
Quina autoritat té el President en front de les voluntats d’ERC?
Malgrat que no m’agradi el President, ho és de Catalunya i ho és de tots simbòlicament, però vinga! Una vegada que pren una decisió per marcar la seva autoritat, aquesta torna a quedar tocada.
El temps dirà, mentrestant el preu del petroli es va encarint i la inflació pujant.

19/4/06


Tot fent un descans, abans de tornar a les feines que estic fent per les tardes, he agafat a l’atzar un llibre de la prestatgeria. És un llibre de poemes d’en Màrius Torres, amb un pròleg d’en Pere Gimferrer. Obro el llibre per la pàgina 46 i en surt un poema anomenat Abril, coincidència?, tota!!, m’agrada tornar-lo a llegir i per això el voldria compartir.

ABRIL

Lliris morats, prada de trèvol,
Núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s’emmirallen a l’
Estany d’aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia primavera crea
L’ombra rosa dels arbres de Judea,
L’ombra grisa dels cinomoms.

S’han acabat les violetes.
Cap al tard la boira s’esmuny.
Xopes de blau, arribaren de lluny,
Un vespre càlid, orenetes.

El sol, un vell sense esperança,
Tímid com un infant s’acosta;
I cada tarda, quan se’n va a la posta,
Té una mica més de recança

Maig 1936

18/4/06

Uns comentaris lligats


Avui tot llegint el diari El Periódico, en versió catalana, he trobat un article que fa referència al descobriment d’un paradís submarí, al mar de Bohol, a prop de l’illa filipina de Panglao.
Aquesta notícia, és reconfortant, desprès d’uns dies de vacances, sense maragallades, el que científics de diferents països del món hagin trobat en aquest indret 62 noves espècies de mol·luscos sense closca. Sembla que aquest planeta encara té indrets per descobrir dins el seu espai natural.
Malauradament, no hi ha res per descobrir en l’espècie humana, els atemptats a Israel, el desgovern a Palestina, la destrucció de l’Iraq… tenim l’atlas mundial ple de conflictes bèl·lics, no hi ha cap continent en Pau, be l’Antàrtida; i en els països que estan amb una pau relativa, hi ha gent entestada en cercar el conflicte, com és cas de l’Estat espanyol.
La dreta espanyola està força encesa i el seu fogoner està en una emissora de ràdio que té un gran ventall. La flama de l’Espanya trencada, la desaparició de la Nació espanyola, nascuda el 2 de maig de 1808, treu de polleguera al fogoner. Però en el fons, des de la seva òptica, poden dir que té la visió de predir certs esdeveniments, va dir que darrera de Catalunya, amb un reconeixement tebi de NACIÖ, altres comunitats autònomes reclamarien en els seus estatuts el ser reconegudes com a Nació, i això sembla que succeeix amb Andalusia, passarà el mateix amb Extremadura, Múrcia o la Rioja? Passarem de ser un Estat d’autonomies a ser un Estat de nacions? Serem un Regne de nacions?. El fogoner de la dreta de la Nació espanyola, te feina assegurada.

16/4/06

Respostes al meu article

Com encara no sé com funcionen això dels vincles us recomano que llegiu els comentaris apareguts al meu article 14 d'abril a Mataró, Capgros.com, evidentment he respost.

13/4/06

REURBANITZACIÓ DEL CARRER SANT ANTONI

El proper dia 18 d’abril comencen les obres en un dels carrers clau de la nostra ciutat, clau per que afectarà la circulació de tots aquells vehicles que busquen la sortida cap la N II.Al llarg de vuit mesos els veïns patiran unes obres necessàries, com és la reconstrucció del nou col·lector, i tot seguit la reurbanització del carrer Sant Antoni. A més de la tant esperada obertura del carrer Campeny.Els veïns han estat informats, i d’aquesta informació se’n diu participació ciutadana. Ens varen explicar el que es volia fer, el tipus d’arbrat, i la desaparició de les places d’estacionament de vehicles, i així amb tot el que es farà properament al centre-eixample. La culpa de que la participació no funcioni no és del tot de l’equip de govern de la nostra ciutat, també ho és de AAVV del centre, que no té la capacitat de gestionar i proporcionar alternatives, es una pena, però és la trista realitat.

UN COMENTARI

En l'apartat on hi ha el meu perfil hi ha un article anomenat PENSAMENTS, aquest va ser escrit despres de les eleccions a l'executiu comarcal de CDC, eleccions que varem perdre, el que està escrit ho continuo pensant.

HE FET UNS CANVIS

Avui que disposo d'una mica de temps, he fet uns canvis en el blog, el que feia servir fins anomenat Punt de trobada, deixa d'existir degut a uns problemes tecnics, ara procuraré que aquest, que en un principi va ser el primer que vaig tenir, es mantingui vui i molt més dinàmic. Reconec que no soc cap maravella de les vones tecnologies, costa tirar endavant i compendre tot el lexic de les instruccions. Intentaré fer-ho el millor possible, gràcies per la paciència dels pocs que esteu al meu voltant

14 D'ABRIL A MATARÓ

Dimecres 12 d' abril de 2006


La recuperació de la memòria històrica s’està convertint darrerament o millor dit ja és un paradigma per justificar tota mena d’accions que tinguin quelcom a veure amb el nostre passat, ja sigui ben llunyà o relativament proper.Fet que no qüestiono en si mateix, doncs recuperar la memòria històrica és important, i, com em deia la meva filla tots tenim un passat, que ens ha de permetre viure el present per millorar-ne el futur. Però el de celebrar els 75 anys de la proclamació de la República Espanyola i programar tot un seguit d’actes al llarg del 2006, ( que encara no estan programats) vincular-lo als representants municipals i a les persones mortes en la guerra civil, ja en sembla una mica forçat. Sobre tot pensant en tancar la TRANSICIÓ de la DICTADURA a la DEMOCRÀCIA.Parlem de memòria i volem treure tots aquells símbols de la dictadura., Si els trèiem, no deixarem rastre del que va passar i al explicar la nostra historia local als que ara són menuts, seran poques les proves documentals físiques al carrer que hi trobaran, be a no ser que en un futur, a un nou museu hi hagués una sala on s’expliques i es recollís tot el que es vol retirar del carrer, a part de les coses que ja ho han estat.Personalment no celebro ni vull celebrar el dia de la República Española, doncs aquesta República ens va trair, no ens va reconèixer ni com a Nació, i poques varen ser les competències que ens va reconèixer. Va ser el govern i els partits d’aquesta república els que varen començar una campanya contra Catalunya i el seu estatut. (campanya que ha estat actualment, reproduïda en part, pel partit Popular).Com a nacionalista em pregunto que farà a la porta de l’Ajuntament la Bandera de la República espanyola. Res, perque dubto que aquest sigui el seu lloc, quan als partits nacionalistes se’ls hi negat any darrera any poder onejar la nostra Senyera, l’Onze de setembre de forma única al balcó.Hi ha formacions polítiques que, al meu parer, fiquen la pota. Cal homenatjar la bandera republicana espanyola per sentir-se republicà?

ASSOCIACIONS DE VEÏNS

Dissabte 18 de març de 2006

Acabo de llegir en el Cap Gros d’avui que el president i la junta de l’associació de veïns de la Llàntia ha dimitit per desavinences internes. Aquest fet no tindria més importància, si no fos, pel debat ocult que hi ha darrera de cada associació fins arribar a la mateixa Federació d’AAVV.
El debat és, el control polític de les AAVV, hom nega que existeixi, però la realitat es un altre, i be de molt lluny. Els partits polítics, tots, sempre han estat preocupats pel teixit associatiu de la societat, i en aquesta preocupació han entrat a formar-hi part, sempre a títol individual dels seus militants. El problema neix quan el partit polític, dona consignes, recomanacions i maneres de fer als militants, que participen en una entitat veïnal, aleshores comença la confusió, les reticències entre persones, avalades per les actuacions i les relacions dels ajuntaments amb aquestes entitats.
Tot això amenitzat per un procés de participació preocupant, doncs poques són les AAVV que van sobrades de persones i moltes vegades són qüestionades pel seu grau de representativitat, en fi la realitat és una, únicament cal ser conscients de quines són les limitacions de cadascú.

MIRAR ENRERA PERPROYECTAR UN NOU FUTUR

Diumenge, 5 de març de 2006


Tots sabem, perquè ho hem estudiat, que un cop guanyades les eleccions municipals de l’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar el Govern de la República Catalana. Aquest va durar tres dies, ja que hi va haver de renunciar a canvi d’obtenir un autogovern provisional i el compromís de redactar i aprovar un Estatut d’Autonomia, per part de les Corts espanyoles. Va ser la primera de les grans claudicacions d’Esquerra Republicana, partit majoritari en aquell moment.L’Estatut d’Autonomia també conegut com l’Estatut de Núria, va ser redactat per els polítics del moment. El text original era ambiciós. Afirmava el dret de l’autodeterminació de Catalunya dins la República federal espanyola, definia Catalunya com un estat dins la República, amb sobirania popular, la possibilitat d’agregacions territorials autònoms, l’oficialitat del Català, competències polítiques, econòmiques, jurídiques, socials i educatives. Aquests plantejaments varen desencadenar una campanya anticatalanista molt agressiva generant un clima de desconfiança, ja que s’acusava als catalans de posar en perill “la integridad nacional”. El text que van aprovat les Corts espanyoles va suposar una rebaixa respecte al text original. Era la segona gran claudicació, en els seus principis d’Esquerra Republicana de Catalunya. Catalunya passà de ser un Estat de la República a una regió autònoma, dins l’Estat espanyol, les competències econòmiques són retallades i molt limitades, ja que tot depenia de negociacions amb el Govern espanyol, el castellà és llengua cooficial juntament amb el català, no es reconeix la possibilitat de federació de regions, l’ensenyament continua en mans de l’Estat malgrat que la generalitat podia crear els seus centres propis. Es reconeixen competències en règim local, obres públiques, ordre públic, policia interna, serveis socials, no és reconeix la sobirania, però si es va reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. Tot això ens demostra el grau històric de claudicació dels nostres governats, evidentment la situació social, política i econòmica, no es pot comparar. El bàsic i més important d’aquell moment, és que es recuperaven les institucions per el nostre autogovern, la Generalitat Catalana. A partir d’aquí podem començar a mirar el nostre present i futur immediat. La redacció del nou Estatut, ha superat amb escreix a l’anterior, però a portat tensions en els diferents grups polítics, debats socials, defensors i detractors. I malauradament el revifar del sentiment anticatalanista en terres espanyoles. Per majoria absoluta, es va aconseguir consens en els continguts de l’Estatut, però tots els partits eren conscients que aquell no seria l’Estatut. Per poder negociar calia sortir de màxims, ja que els nostres polítics sabien que hi haurien rebaixes substancials, però que aquestes, no podien servir per anul·lar-nos com a poble sinó, com a millora del que ja teníem. Així ha estat, les negociacions arriben a port, però uns hem claudicat massa, per altres estem provocant el trencament d’Espanya, els més pragmàtics ens podem donar per satisfets. Ara cal que Esquerra Republicana recuperi la seva memòria històrica, i entengui que en tota negociació s’ha de renunciar, però no claudicar.