L'ACOMIADAMENT

L’acomiadament d’en Lluís Maria ja és un fet, força gent a l’església i sota el plugim, persistent. Jo que no soc amant d’actes plens de gent no hi he volgut anar. No he volgut participar d’aquest acte col·lectiu de memòria posmortem. Els seus records i meus quedaran amb mi.

He reconegut a molta gent en les imatges de TV, i alguns d’ells culpables del fracàs de l’unitat de l’esquerra independentista dels anys 80. Alguns ara militen a ERC altres a CDC i la CUP.

La CUP hauria d’haver estat l’hereva del BEAN, però no estat així, almenys com en Xirinachs pensava, una llàstima!!!

Per això van sorgir les assemblees populars, i un cop més l’independentisme, el sobiranisme o com li vulguem dir queda sota mínims. Trista realitat d’un país que cerca el seu camí.

La mort d’en Lluís Maria esdevindrà un fet històric, es inhabitable, el seu pensament desconegut per a molts, es veurà reduït als seus actes personals de lluita contra el franquisme, les seves vagues de fam els dies davant la “Model”, els seu darrer discurs, i l’escrit del seu comiat, però en Lluís Maria era molt més que això, era un pensador, un pedagog de la VIDA, un home LLIURE, en un país d’esclaus, i per ell esclau era una paraula dirigida a totes les persones que ens aferrem a les nostres actituds i hàbits, que diem sí però no, que ho justifiquem tot dient que la vida es plena de grisos, i per què? Doncs per què no tenim prou valor, almenys jo no el tinc i estic amagat en la grisor, en el pragmatisme polític, del que renego però NO soc capaç de fugir-ne.