EL CRIT

Fa molts dies que no escric res, i veig que forces companys han entrat en el blog i no hi han trobat res de nou.

La veritat es que fa molts dies que estic emprenyat amb el mon, ja sé que es molt adolescent fer aquesta afirmació, però el que està passant és molt greu i ningú es mou.

Abans de vacances, van començar les accions repressives de l’estat d’Israel contra l’estat del Líban, aquesta agressió desproporcionada, la vaig i vàrem patir una colla de companys, en saber que una companya nostra hi tenia el marit i els fills que com cada any, hi anaven per veure als seus familiars.

Durant aquests primers dies, la sensació de ràbia e impotència va ser molt gran, hores d’ara encara continua, volia escriure i expressar la meva ràbia, però no ho vaig fer. Volia esperar més dies, i observar els aconteixements, veure quina era la reacció dels diferents governs d’Europa, veure com l’esquerra del nostre país opinava, veure com la reacció popular sortia de forma més o menys espontània, i ocupàvem els carrers dient prou, ja n’hi ha prou de guerres i agressions salvatges i assassines, però…… que ha passat? Res.

La dreta espanyolista del partit popular, callada i atorgant legitimitat a les accions de l’exercit israelià, el PSOE amb unes declaracions tèbies d’en Zapatero, amb un mocador que no hi tenia lloc, unes manifestacions verbals d’estar per casa per plaure…. A qui? Els nacionalistes catalans d'ERC, la CUP i CiU, poc soroll, quina pena, quina tristor! de partits.

Mentrestant el poble libanès ha de fugir de les bombes, indiscriminades, morint població civil, destruint un cop més un país, que vol refer la seva identitat.

Els intel·lectuals de torn i especialistes en la matèria dividits, uns justificant l’agressió, altres amb una condemna tèbia, i la reacció popular morta, l’esquerra popular, els joves i no tant joves callats, poca gent vàrem ser els que sortirem al carrer a manifestar nos davant de l’Ajuntament.

Quina pena! Quina tristor que tinc, quina impotència!

És el crit que colpeja el meu pit.

Cada cop el meu desencís és més gran.

Però aquesta manca reacció, aquesta fredor, a que és deu? Aquesta vegada els agressors no han estat els EEUU, han estat els seus aliats, és que córrer sang jueva per les postres venes i per això tenim por? No volia parlar de judaisme e islamisme, però al final quina és l’explicació, que és veu justa la destrucció de Gaza i altres ciutats palestines, i condemnem els atemptats amb persones bombes dels palestins. El cinisme està present.

Personalment estic en contra de tot tipus de violència, per tant des de la meva petita visió, deploro tot el que siguin atemptats terroristes, i l’ús de l’exercit per reprimir-los. Però no voldria desviar l’atenció en el conflicte israelià-palestí, sinó centrar-nos en la qüestió libanesa.

En la meva modesta opinió, aquests atacs desmesurats i la posterior invasió dels territoris, responen a una estratègia més global. On la clau està en provocar la intervenció de Siria i l’Iran, generalitzar el conflicte armat, per exterminar l’islamisme més radical i bel·licós, evidentment això comportaria una nova intervenció dels EEUU, en defensa de l’Estat d’Israel. Aquesta intervenció tindria l’excusa perfecte per poder destruir els mitjans de producció sirians i iranesos. Tant debò estigui en un error.

Un cop destruïda l’economia d’aquest països és podria parlar d’un nou ordre en l’Orient Mitjà. Però, Quin serà el futur? Quina serà la reacció de Rússia i Xina? I Europa? Callada.