En tornar a començar, tot sembla possible, una bona manera de fer-ho pot ser per aquells que ens dediquen a l'ensenyament reflexionar al voltant d'un escrit del President Pujol.
L’assignatura d’educació per la ciutadania i l’educació en la responsabilitat
Quan després de deixar la Presidència de la Generalitat vaig decidir que podia mirar de seguir fent un servei al meu país fora de la política estricta vaig decidir fer-ho en el camp del que n’he dit l’IVA, és a dir, les idees, els valors i les actituds. I per això vaig crear la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. La declaració d’intencions de la Fundació la vaig fer en una conferència que vaig donar a ESADE el 14 de febrer de 2005. Sortia i surto de la base que un país no va endavant sense idees clares, valors sòlids i actituds positives. I entre aquestes actituds positives
hi figura el sentit de la responsabilitat, tant individual com col•lectiva.
Transcric uns paràgrafs d’aquesta conferència:
hi figura el sentit de la responsabilitat, tant individual com col•lectiva.
Transcric uns paràgrafs d’aquesta conferència:
“La moral de la desvinculació, l’encongiment i la por davant dels grans problemes, la moral del
no esforç, la insinceritat, la renúncia a no preocupar-se del futur, el desànim davant dels grans
reptes, tot això ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat, tant personal com col•lectiva.
Hi ha una crisi fonda del concepte del bé comú, hi ha una dificultat gran, com deia, per plantejar
temes crucials de futur. Només compta el present. Hi ha una hipertròfia de reclamació de drets i
un rebuig, un passar d’esquitllentes pel que fa als deures, és a dir, a la contribució de l’interès
general. Tot això posa en perill des de l’estat del benestar fins al futur de les noves generacions
o el paper d’Europa al món, perquè val a dir que molts dels problemes que plantejo no són pas
exclusivament catalans sinó que es donen a molts països d’Europa, de vegades més fins i tot
que a casa nostra”.
“Cal, per tant, una pedagogia de la responsabilitat. Cal reforçar la moral de la responsabilitat, i
cal combatre la moral de la desvinculació, és a dir, del no sentir-se vinculat a res. No sentir-se
deutor de res. No sentir-se obligat a res, excepte envers un mateix”.
“Una societat amb un sentit del bé comú molt afeblit no pot anar bé. Sense això es va creant
una societat en constant protesta, insatisfeta, fins i tot la que viu en un marc de benestar. Amb
més elements materials i més bon posicionament social que mai. Que fins i tot té qualitats ben
positives. Però que ni les persones ni la mateixa societat en trauran un bon profit”.
“Per tant, si val la pena que ens fixem ara algun objectiu és aquest, el de la societat
responsable. Es parla de societat de benestar, i està bé. De societat de progrés. També està
bé. De societat lúdica. Bé, segons com. De societat opulenta. També bé, segons com, però el
que realment necessitem és una societat responsable. L’educació en la responsabilitat amb
totes les seves conseqüències ha de ser un objectiu molt important de la nostra societat, des de
l’escola als mitjans de comunicació, des del món intel•lectual al polític. I no ho fem”.
Com deia, això –reclamar una pedagogia de la moral individual i col•lectiva –va ser i és un
objectiu molt important del CEJP. I em pregunto si potser durant aquests últims temps no hi hem
insistit prou. És per això que avui hi torno. I també perquè justament ara es produeix un fet
important de cara a això, que és la introducció de l’assignatura d’educació per la ciutadania.
És sabut que hi ha una discussió sobre l’oportunitat o no d’una assignatura així. És probable
que en la intenció primera del Govern hi hagués un propòsit poc o molt manipulador. Però ara
sembla que en gran part tot dependrà de com siguin els textos i de com els mestres els utilitzin.
La veritat és que alguns dels textos que he pogut llegir crec que són correctes. Però dependrà
molt de com els utilitzin els mestres. I això serà així en molts punts, també en aquest de la
responsabilitat.
Venim d’uns anys en què s’ha parlat molt dels drets i poc dels deures. Que s’ha fet poc la
pedagogia del respecte. Que no s’ha estimulat l’esforç. Que s’ha considerat que les normes
eren o innecessàries o permissives. I tot plegat –pocs deures, poc respecte, poc esforç, poca
normativa– ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat. I del sentit del bé comú.
Quan vàrem començar a parlar de tot això ens preguntàvem: qui ha d’educar en la
responsabilitat? I dèiem que tothom qui tingués capacitat de magisteri, des dels pares als
mitjans de comunicació. I, òbviament, els professors. No només a través d’una assignatura,
sinó a través de tota la docència i a través, també, del contacte humà. Però ara l’assignatura de
ciutadania ofereix un nou instrument i obliga més. Ara bé, repeteixo, tot dependrà de l’actitud
dels docents. Els llibres de text de l’assignatura –excepte potser algun d’ells– permeten, pel
que he vist, una exposició positiva de la matèria. En la línia de la responsabilitat, de
l’autoexigència, del respecte a les coses i de les persones. Però això requerirà que en conjunt
els mestres i professors s’espolsin de sobre la mentalitat poc exigent i molt laxa que ha estat de
moda, i que, en part, encara ho està. Serà bo que ho facin, perquè aquesta mentalitat porta a
una concepció light, feble, de la persona, de la societat i del país.
La nova assignatura pot significar una oportunitat. És hora que ho fem. Ara ja Espanya, i en
bona part més encara Catalunya, estem quedant desfasats. Amb la dèria de ser avançats,
progressistes, espontanis, etc. acabarem sent antiquats. Ni a França ni a Alemanya ni als
Països Escandinaus ja no està de moda anar contra les normes, contra el respecte de les
coses i de les persones, contra la moral de l’esforç, contra el sentit de responsabilitat i del bé
comú.
Tot allò que el sociòleg Marina en diu la tribu –és a dir, sobretot els pares, l’escola i l’entorn
social– s’ha de mobilitzar en aquest sentit. Serà bo per al país i, sobretot, serà bo per als joves.
no esforç, la insinceritat, la renúncia a no preocupar-se del futur, el desànim davant dels grans
reptes, tot això ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat, tant personal com col•lectiva.
Hi ha una crisi fonda del concepte del bé comú, hi ha una dificultat gran, com deia, per plantejar
temes crucials de futur. Només compta el present. Hi ha una hipertròfia de reclamació de drets i
un rebuig, un passar d’esquitllentes pel que fa als deures, és a dir, a la contribució de l’interès
general. Tot això posa en perill des de l’estat del benestar fins al futur de les noves generacions
o el paper d’Europa al món, perquè val a dir que molts dels problemes que plantejo no són pas
exclusivament catalans sinó que es donen a molts països d’Europa, de vegades més fins i tot
que a casa nostra”.
“Cal, per tant, una pedagogia de la responsabilitat. Cal reforçar la moral de la responsabilitat, i
cal combatre la moral de la desvinculació, és a dir, del no sentir-se vinculat a res. No sentir-se
deutor de res. No sentir-se obligat a res, excepte envers un mateix”.
“Una societat amb un sentit del bé comú molt afeblit no pot anar bé. Sense això es va creant
una societat en constant protesta, insatisfeta, fins i tot la que viu en un marc de benestar. Amb
més elements materials i més bon posicionament social que mai. Que fins i tot té qualitats ben
positives. Però que ni les persones ni la mateixa societat en trauran un bon profit”.
“Per tant, si val la pena que ens fixem ara algun objectiu és aquest, el de la societat
responsable. Es parla de societat de benestar, i està bé. De societat de progrés. També està
bé. De societat lúdica. Bé, segons com. De societat opulenta. També bé, segons com, però el
que realment necessitem és una societat responsable. L’educació en la responsabilitat amb
totes les seves conseqüències ha de ser un objectiu molt important de la nostra societat, des de
l’escola als mitjans de comunicació, des del món intel•lectual al polític. I no ho fem”.
Com deia, això –reclamar una pedagogia de la moral individual i col•lectiva –va ser i és un
objectiu molt important del CEJP. I em pregunto si potser durant aquests últims temps no hi hem
insistit prou. És per això que avui hi torno. I també perquè justament ara es produeix un fet
important de cara a això, que és la introducció de l’assignatura d’educació per la ciutadania.
És sabut que hi ha una discussió sobre l’oportunitat o no d’una assignatura així. És probable
que en la intenció primera del Govern hi hagués un propòsit poc o molt manipulador. Però ara
sembla que en gran part tot dependrà de com siguin els textos i de com els mestres els utilitzin.
La veritat és que alguns dels textos que he pogut llegir crec que són correctes. Però dependrà
molt de com els utilitzin els mestres. I això serà així en molts punts, també en aquest de la
responsabilitat.
Venim d’uns anys en què s’ha parlat molt dels drets i poc dels deures. Que s’ha fet poc la
pedagogia del respecte. Que no s’ha estimulat l’esforç. Que s’ha considerat que les normes
eren o innecessàries o permissives. I tot plegat –pocs deures, poc respecte, poc esforç, poca
normativa– ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat. I del sentit del bé comú.
Quan vàrem començar a parlar de tot això ens preguntàvem: qui ha d’educar en la
responsabilitat? I dèiem que tothom qui tingués capacitat de magisteri, des dels pares als
mitjans de comunicació. I, òbviament, els professors. No només a través d’una assignatura,
sinó a través de tota la docència i a través, també, del contacte humà. Però ara l’assignatura de
ciutadania ofereix un nou instrument i obliga més. Ara bé, repeteixo, tot dependrà de l’actitud
dels docents. Els llibres de text de l’assignatura –excepte potser algun d’ells– permeten, pel
que he vist, una exposició positiva de la matèria. En la línia de la responsabilitat, de
l’autoexigència, del respecte a les coses i de les persones. Però això requerirà que en conjunt
els mestres i professors s’espolsin de sobre la mentalitat poc exigent i molt laxa que ha estat de
moda, i que, en part, encara ho està. Serà bo que ho facin, perquè aquesta mentalitat porta a
una concepció light, feble, de la persona, de la societat i del país.
La nova assignatura pot significar una oportunitat. És hora que ho fem. Ara ja Espanya, i en
bona part més encara Catalunya, estem quedant desfasats. Amb la dèria de ser avançats,
progressistes, espontanis, etc. acabarem sent antiquats. Ni a França ni a Alemanya ni als
Països Escandinaus ja no està de moda anar contra les normes, contra el respecte de les
coses i de les persones, contra la moral de l’esforç, contra el sentit de responsabilitat i del bé
comú.
Tot allò que el sociòleg Marina en diu la tribu –és a dir, sobretot els pares, l’escola i l’entorn
social– s’ha de mobilitzar en aquest sentit. Serà bo per al país i, sobretot, serà bo per als joves.
