BARONS

Els barons de l'independentisme estan revoltats, el Sr. Enric Canela, plega, deixa CDC per què se sent traït. Traït de què? De que el partit no vulgui jugar amb les normes legalment establertes. Un partit com CDC, no pot caure en aventures extraparlamentàries, ha de seguir pas a pas el camí, CDC vol fer la casa gran del catalanisme. Però els personalismes encoberts en la demagògia, donen com ha resultat, que persones com el Sr. Canela abandonin el vaixell. No li desitjo sort. Doncs no tardarem massa temps veure'l donant suport al Reagrupament i potser fins hi tot ocupant un lloc en les seves llistes electorals, temps al temps .
Catalunya i el catalanisme sempre ha patit de personalismes, de salva pàtries, que volen promocionar-se, sinó veiem, la gran quantitat de plataformes. grups, grupets de gent de bona fe que segueixen a un o altre, ara sí, tot en nom de la independència del nostre país.
Dubto que aquest sigui el camí millor, el que cal és una veritable unitat, però ningú sap fer-ho. Cada BARO d'aquest grups i grupets vol tenir la seva hegemonia territorial, volen els seus minuts de glòria. D'aquesta manera el nostre país no arribarà al lloc.

7 DE JUNY

És cert que estem en el darrer tram de les eleccions al Parlament Europeu, en mig d'una campanya electoral, que el partits d'àmbit estatal, i d'altres partits catalans, etiqueten aquestes jordanes, de baixa intensitat, tots menys Convergència i Unió, que creu i aposta per Europa, per una Europa de les Nacions, i sobre tot per Catalunya, i que aquesta sia reconeguda com a tal en tots el àmbits europeus.

El Parlament d'Europa, cada cop tindrà més protagonisme, en aquelles coses que en afecten a tots i cadascú de nosaltres, i per tant no l¡hem de veure com una cosa llunyana i que no ens toca.

Per exemple legislar amb matèria laboral, en política de preus en intercanvi comercial, en infraestructures de comunicació terrestre, marítima i aèria;en la mobilitat laboral, en ple segle XXI, no podem pensar que únicament trobarem feina a prop de casa, els nostres fills han d'estar preparats per sortir del seu entorn immediat i poder anar ha treballar a França, Alemanya, Itàlia, etc. Per això és important Europa, ja no podem estar pensant únicament en el nostre territori, hem d'estar preparats i oberts a la globalitat d'oportunitats que ens brinda l'espai europeu, del que en formem part i que des de sempre i em estat avocats.

Per això Convergència i Unió, malgrat la crisi econòmica que ens afecta. Crisi produïda per una mala gestió econòmica del Partit Popular i del Partit Socialista, en l'actualitat, aposta per Europa, per que la nostra veu sia escoltada i les nostres propostes acceptades, per que Catalunya, torni ha estar situada en el mapa d'Europa com una comunitat que és. Per què tornem un dels motors econòmics, per aconseguir noves inversions industrials, i els nostres treballadors i treballadores, se'ls hi obrin possibilitats, de poder tornar a tenir feina.

Nosaltres no desqualifiquem a ningú, no pengem fotografies de líders polítics de fora de casa culpant-los de la mala gestió que han tingut els Governs del PP i del PSOE, nosaltres únicament parlem d'allò que creiem que podem fer i farem si tenim un bons resultats, per això som l'únic partit polític que defensa i defensarà Catalunya dins el Parlament d'Europa per aconseguir polítiques socials, econòmiques i ambientals que millorin la nostra situació. Per això cal votar Convergència i Unió.

FA UN ANY

Fa un any de les darreres eleccions al govern de l’Estat espanyol, el PSOE va ser el clar guanyador, però no per majoria absoluta. El vot nacionalista d’ERC i CiU va significar la pèrdua de 400.000 vots, amb la gran davallada d’ERC i el lleuger retrocés de CiU.

Amb aquesta victòria, el PSOE aconseguia 169 escons, 25 dels quals són del PSC-PSOE de Catalunya. Els resultats donaven força i moral al socialistes, als del centre i com no al seguidors del President Montilla. Però amb un any les coses s’estan transformant. El desencert en política del govern Zapatero que no ha sabut i no sap gestionar l’actual crisi econòmica està portant al país a una situació que ven aviat serà insostenible, doncs ja arribem als 4,5 milions d’aturats, sense comptar amb els milers de persones que estan sense papers i que també estan a l’atur.

I a tot això li hem de sumar des de la visió de Catalunya, el constant frau i engany pel que fa al pacte de financiació.
Com sempre plou sobre mullat, el PSOE un any desprès de la seva victòria està agonitzant, en el Parlament espanyol, perdrà el suport dels bascos del PNB, arran de la postura dels socialistes de voler foragitar del govern basc al PNB.

A tot això, ERC i IC que són grups residuals, al Parlament espanyol li faran el cant de la sirena per allò que formen part del tripartit a casa nostre, fet que farà que encara perdin més credibilitat entre la població.

A tot això li hem de sumar, el clam cada cop més fort de sectors de la societat civil catalana demanat la Independència del nostre país. Però no ens enganyem a nosaltres mateixos, ja que tot aquest moviment, està fragmentat, únicament cal veure el nombre de plataformes, entitats, partits,etc… que conflueixen en manifestacions, com la darrera a Brussel•les, però que no tenen una clara plasmació política, be en n’hi ha una la Casa Gran del Catalanisme impulsada per CDC, però les reticències i els recels encara són grans, i no pel concepte que vol representar, sinó pel personalisme, l’orgull de polítics i personatges sorgits al voltant de les diverses plataformes, que no sabran renunciar a res.

Ara si, tots parlaran d’unitat i de una Catalunya lliure.

Però quina? amb aquestes actituds.

EL RODET MUNICIPAL

Es una evidència que el Fons Estatal d’Inversió Local, ens porta a la ciutat tot un seguit de reformes que significaran una millora. Projectes i obres amb caràcter d’urgència, que han fet que aquests s’haguessin d’aprovar de manera ràpida, per a poder-los dur a terme dins els terminis exigits per l’Estat, però això ha tingut i té una contrapartida que serveix al Govern Municipal com excusa per d’executar uns projectes i obres sense la real participació ciutadana. Aquest Govern Municipal des de sempre ha entès que la participació és i serà informativa, o sigui informar als veïns d’allò que vol fer i farà, però sense acceptar altres punts de vista i alternatives, i en el cas que ens ocupa argumentant la manca de temps disponible, i a sobre encara se'n sent cofoi de la participació. Estic parlant de la remodelació urbana que es durà ha terme al carrers Ibràn i Balmes. Aquests carrers, segons el Govern Municipal, es convertiran en un espai de prioritat invertida, això vol dir que els vianants tenen prioritat sobre el trànsit rodat. Això que ha primera vista està molt bé, té certes dificultats si analitzem el projecte amb profunditat. El carrer Ibràn, per si mateix, es un carrer que no dur enlloc, però hi ha el tram compres entre St. Antoni i Balmes que serveix actualment per poder accedir als serveis de les oficines de la Seguretat Social, a més de disposar d’una zona blava propera al centre i a les poques botigues, bars restaurant i petits negocis que hi ha ambdós carrers,també hi han de dues places de minusvàlids.
Ara tot això canviarà, es perden les zones blaves i les places de minusvàlid que no estan contemplades en el projecte, es mantenen les zones de carrega i descarrega del carrer Ibràn i possiblement aquestes s’ampliïn a un altre zona al carrer Balmes. Aquí rau el entendre del que escriu aquestes línies,el contrasentit d’aquesta reforma. Els vehicles continuaran accedint, uns per estacionar-se a les zones de carrega i descarrega i altres, per accedir a les zones blaves del carrer Campeny i del tram baix del carrer Balmes, o sigui la prioritat invertida no serà i per tant, tots aquells veïns que majoritàriament els hi agrada aquest projecte veuran com el trànsit rodat no disminueix, això sí, tindran un carrer sense voreres i uns arbrets esquifits com ens té acostumats el Govern Municipal.
L’alternativa presentada pels veïns contraris al projecte, és la de mantenir la vorera de muntanya del carrer Ibràn com a zona blava, respectar les zones de carrega i descarrega i com a mínim una plaça d’aparcament pels minusvàlids, aquest projecte està en concordança amb la reforma feta al tram baix del carrer Balmes, però l’Ajuntament ens va dir que ja estava decidit i estaven contents pel grau de discussió i participació. Però em de recorda-li a l’Ajuntament que aquest participació s’ha dut a terme gràcies a l’AAVV de Mataró Centre que assabentada del projecte va reunir en assemblea amb els veïns dels carrers, on es van constatar els pros o contres aquí escrits i que actualment l’Ajuntament únicament s’ha reunit amb una comissió per explicar el seu projecte i dir que aquest, és el que és, i que no el modificarà. L’Ajuntament te previst reunir-se amb els veïns el proper mes de Març, aquesta es la manera d’entendre la participació ciutadana, la de fets consumats.

FINANÇAMENT?

El diari AVUI, en la seva versió digital diu.....
“La Generalitat vol fer les paus amb el govern espanyol després de l'escalada dialèctica que els ha enfrontat en les últimes setmanes. El primer a mostrar-se conciliador ha sigut el conseller d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. Com a president accidental de la Generalitat, Saura ha demanat aquest dijous al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, obrir una nova etapa en la qual s'intensifiqui la negociació. L'objectiu és que "abans de tres mesos" hi hagi un acord de finançament acceptable per a Catalunya.”

Això vol dir que en Joan Saura es desmarca de les declaracions fetes per Inicitiva al Parlament espanyol? Quan demana que el President de l’Executiu espanyol es presenti per a ser interpel·la’t. Les contradiccions de l’esquerra en general estan sent cada cop més grans. La mateixa notícia diu....
“És la reacció del conseller a les declaracions d'avui de Zapatero, que manté que la Moncloa no ha incomplert l'Estatut perquè ha presentat una proposta de model de finançament per intentar arribar a un acord amb la Generalitat. Per Saura, és "obvi que sí que hi ha hagut un incompliment de l'Estatut, i això és una impressió generalitzada que hi ha a Catalunya i no només del govern de la Generalitat, sinó també de la societat civil".

A veure el PSOE, ha fet una proposta al darrer moment, proposta que no agrada perquè incompleix l’esperit de l’ESTATUT, però quina proposta UNITÂRIA hi ha? Que jo sàpiga cap.Convergència, fent un esforç per trobar la unitat d’acció, no ha presentat el seu model . Fet lògic si pretenem tirar endavant una acció unitària de tot l’arc parlamentari, però no seria l’hora que es presentes quin és el model unitari de Catalunya? Així davant de la proposta espanyola hi un altre proposta, la catalana, i a partir d’aquí ha discutir. Però sembla ser que només es discuteixi sobre una d’única, i que no és bona per Catalunya.

Però ull! Les propostes de finançament han d’estar lligades als pressupostos generals de l’Estat, sinó serà el cant de la sirena.

Per altra banda, el cinisme més patètic de tots els temps , amb les declaracions d’en Zapatero que,....
" ha assegurat que no ha incomplert l'Estatut perquè el text, que assegura coneix molt bé, no parla d'aprovar un nou model de finançament en el termini de dos anys sinó d'arribar a un acord en matèria de finançament. Segons ell, el govern espanyol ha complert perquè ha presentat una proposta abans del 9 d'agost i el "matís" està en què l'acord depèn "de dues parts".

"L'Estatut diu que en dos anys hi ha d'haver un acord sobre finançament i quan hi ha un acord intervenen dues voluntats. Per tant el govern ha complert perquè ha presentat una proposta de finançament", ha afirmat. Doncs es clar la proposta catalana no hi era!!!

En fi “ Quién bien te quiere te ara sufrir” al loro!!!! President Montilla

Per acabar i abans d’anar ha dormir, que ja és hora, un poema d’en Josep Punsola.

CANT DELS CIMS

Roda pels cims, la il·lusió,
sobre testes enlairades
que em fan sentir l’emoció
d’aquelles hores passades.

Que, encara que tingui neu,
queda, calenta, una llàqgrima,
per plorar-te, alt Pirineu,
i sentir-te l’ànima,

Tal com ets, sever i noble,
respirant a prop de Déu
amb els pulmons del meu poble,
Pirineu, alt Pirineu!

"QUE EL VENT ES FORT I CATALUNYA ÉS GRAN" (JOAN MARAGALL)

La situació econòmica actual, es preocupant, cada dia hi ha expedients de crisis i de regulació de llocs de treball al nostre país.

A nivell polític les coses tampoc pinten bé, el Govern espanyol, posa pals a les rodes al desenvolupament de l’Estatut, i com no al traspàs de competències. Gran victòria!! ens donen la Inspecció de treball, això vol dir que els treballadors funcionaris adscrits a l’Estat passaran a la Generalitat, per tant increment de personal en la funció pública catalana. Això sí ara li podrem donar forma i estil propi, a més es disposaran de nous llocs de comandament. Espero i desitjo que la partida pressupostària que acompanya aquesta cessió cobreixi el cost. Cost que es veurà incrementat ràpidament per allò de l’estil propi, ja que hi haurà increment de plantilla, com sempre passa a l’administració.

La resta de l’apartat de transferències a l’aigüera, de rodalies res de res, de l’aeroport ni parlar-ne, en fi un Triparit de pena.

I el pressupost de la Generalitat pel que al compliment de Llei Orgànica de l’Estat, o sia del nostre Estatut, res de res la promesa, del dia 9 d’agost, es veurà com un engany més. Complint-se allò que en Montilla li va dir al President Zapatero, “ Quien bien te quiere de hará sufrir” però els que patim i patirem serem els catalans, com sempre.

Davant aquest escenari estiuenc, l’únic que em queda es refugiar-me amb la lectura, i amb ella compartir amb vosaltres uns petits fragments de poetes catalans.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor.
Jacint Verdaguer

A Catalunya deixi
El dia de ma partida
Mitja vida condormida;
L’altra meitat vingué amb ml
Per no deixar-me sens vida.
Pere Quart

Vós parlau bé o mal de Catalunya, però en parlau sovint.
Joan Alcover

Es pot dir amb foc encara el nom d’aquest país?
Miquel Martí i Pol

Ara us preguem per Catalunya.
Joan Fuster

Llibertat i Catalunya... no cal que digui res més!
Josep María de Segarra

L'ANY QUE ACAVA

El l’any 2007 toca a la seva fi, i amb comenta un incert 2008, tant pel que fa al futur polític de l’Estat, com al futur del dia a dia de la nostra ciutat.

Aquest any acaba amb un regals polítics prou importants pel nostre ajuntament, per una banda la vinguda dels Serveis Territorials d’Educació a Mataró, per altre l’oferta del Museu Basat i per fi la resolució del trasllat de la fàbrica.

En tots aquest regals, cal destacar que la seva gestió ha estat mancada d’una gestió eficaç, clara i transparent. Els Serveis Territorials han vingut a Mataró per decisió del Departament d’Educació i per la pressió de l’oposició de CiU, davant d’aquesta oportunitat, ja que el Govern de la nostra ciutat, no hi veia els avantatges del mateix i li mancava la voluntat política, per fi es poden penjar la medalla sense cap mèrit.

El futur Museu Basat, que pot esdevenir un element emblemàtic per la dinamització cultural, artística, social i turística entre d’altres pel futur de la nostra ciutat. Aquí caldrà veure com es desenvolupa la gestió i si l’ajuntament es capaç de fer-hi jugar a totes les forces polítiques i porta el tema als consell de participació ciutadana per què el veïns de la ciutat hi puguin fer les seves aportacions i suggeriments.

I per acabar, el nyap de la Fàbrica, pràcticament està tot dit, però l’últim que hi faltava és que des de l’Ajuntament es gestiones un manifest amb presidents de distintes AAVV que són militants del PSOE o be en son propers, aquesta actitud, es políticament reprovable i a portat enfrontaments entre veïns, fet no gens bo dins l’àmbit participatiu de la nostra ciutat, el mal ja està fet i això és una llàstima.

En aquest panorama us desitjo a tots un bon, millor i feliç any 2008

Can Fàbregas i de Carlt, un despropòsit municipal

Desmuntar i tornar a reconstruir, quin sentit te això? Per a mi personalment cap. Gastar-se prop de dos milions d’euros encara menys.
Aleshores, que cal fer.?
Can Fabregas i de Caralt ha estat un munt d’anys ignorada per la ciutadania, i aquesta va despertar en saber-ne la seva descatalogació i que en seu lloc seria ocupat pel Corte Inglès, d’aquesta oposició ciutadana caldria tenir coneixement si realment es vol salvar l’edifici o hi ha amagat darrera seu una oposició de la construcció de la superfície comercial. En un principi sembla ser, que es vol salvar l’edifici, per tant faig un vot de confiança mentre no es demostri el contrari.
Però l’edifici es podria salvar fent-ne una rehabilitació i construint uns edificis al seu voltant d’acord amb l’arquitectura de l’entorn, i que aquest espai fos ocupat pel Corte Inglès? Tècnicament crec que és possible, i d’aquesta manera tindríem la salvació de l’edifici i una construcció que fugiria dels tons de color gris metal·litzat de dita empresa, la qual cosa li donaria un valor afegit.
No sentit res a ningú sobre aquest aspecte, tothom parla d’enderroc si o no, de trasllat i reconstrucció.
A Mataró tenim el Cafè de Mar, que ha tingut una rehabilitació, i el seu ús serà per instal·lar-hi una entitat privada, hi han naus de fàbriques que s’han rehabilitat per fer-ne habitatges.
Per què no es pot rehabilitar Can Fàbregas per fer-ne el Corte Inglès. El que no vull es que Mataró es converteixi en parc temàtic de la industrialització.

EL TEMPS ENS HO DIRÀ

Des de fa molts de dies està passant quelcom al nostre país. El debat catalanista, sobiranista, independentista o com el vulguem anomenar. És més fluid que mai. Totes les formacions polítiques fan bullir l’olla, els que són militants i el que no en són, és pregunten quin és el camí ha seguir.

Els esdeveniments socials, econòmics, i el mal funcionament de les infrastructures de transport i enllumenat han estat com un detonador immediat, apart del que significa tenir un nou estatut, que s’ha de desenvolupar, però que està mediatitzat, per una part per les properes eleccions generals a l’Estat espanyol i per l’altre de les resolucions del Tribunal Constitucional. A tot això i em de sumar un govern tripartit, que en molts d’aspectes no acaba d’arrencar, i això és nota en el pols polític de cada dia.

Un govern que vol gestionar, però li falta el tremp de la il·lusió col·lectiva, i això el converteix en un govern gris, on la seva gestió ens porta a ser una comunitat de caire regionalista com poden ser Múrcia o la Rioja.

Catalunya és molt més, i no vull desmerèixer aquestes comunitats, Catalunya és una Nació i com a tal han d’actuar els seus gestors, i això no ho fan. I és aquí on crec que ha estat el despertar del debat sobiranista. Com deia en Vocenç Villatoro, és el primer cop, des de la restauració de la democràcia que el catalanisme polític no és present en el govern, i això és fonamental en el nostre país.

Els catalans no som uns regionalistes, ni en la forma ni el fons, Catalunya està acostumada a pensar en forma d’estat, o sia d’una Nació sense Estat, però que aspira a ser-ho.

En aquest panorama apareixen tot un seguit de plataformes, unes dins els partits, com és la Plataforma per la Sobirania dins a CDC, Esquerra independentista i Reagrupament.cat dins a ERC, a part de les plataformes cíviques com són la Plataforma pel dret ha decidir i la darrera anomenada Cercle d’Estudis Sobiranistes. No volem “caldo”, doncs aquí en tenim un perol.

El panorama des del punt de vista històric és interesant, però…¿ on ens durà tanta plataforma, si no hi ha un front polític comú dels partits nacionalistes que les aglutinin? i que, a més a més tornin a donar el tremp de l’ il·lusió i la participació en properes eleccions.

El temps ens. ho dirà. Tot sigui per una Catalunya LLiure

EL PRESIDENT HA ESCRIT....

En tornar a començar, tot sembla possible, una bona manera de fer-ho pot ser per aquells que ens dediquen a l'ensenyament reflexionar al voltant d'un escrit del President Pujol.

L’assignatura d’educació per la ciutadania i l’educació en la responsabilitat

Quan després de deixar la Presidència de la Generalitat vaig decidir que podia mirar de seguir fent un servei al meu país fora de la política estricta vaig decidir fer-ho en el camp del que n’he dit l’IVA, és a dir, les idees, els valors i les actituds. I per això vaig crear la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. La declaració d’intencions de la Fundació la vaig fer en una conferència que vaig donar a ESADE el 14 de febrer de 2005. Sortia i surto de la base que un país no va endavant sense idees clares, valors sòlids i actituds positives. I entre aquestes actituds positives
hi figura el sentit de la responsabilitat, tant individual com col•lectiva.
Transcric uns paràgrafs d’aquesta conferència:

“La moral de la desvinculació, l’encongiment i la por davant dels grans problemes, la moral del
no esforç, la insinceritat, la renúncia a no preocupar-se del futur, el desànim davant dels grans
reptes, tot això ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat, tant personal com col•lectiva.
Hi ha una crisi fonda del concepte del bé comú, hi ha una dificultat gran, com deia, per plantejar
temes crucials de futur. Només compta el present. Hi ha una hipertròfia de reclamació de drets i
un rebuig, un passar d’esquitllentes pel que fa als deures, és a dir, a la contribució de l’interès
general. Tot això posa en perill des de l’estat del benestar fins al futur de les noves generacions
o el paper d’Europa al món, perquè val a dir que molts dels problemes que plantejo no són pas
exclusivament catalans sinó que es donen a molts països d’Europa, de vegades més fins i tot
que a casa nostra”.
“Cal, per tant, una pedagogia de la responsabilitat. Cal reforçar la moral de la responsabilitat, i
cal combatre la moral de la desvinculació, és a dir, del no sentir-se vinculat a res. No sentir-se
deutor de res. No sentir-se obligat a res, excepte envers un mateix”.
“Una societat amb un sentit del bé comú molt afeblit no pot anar bé. Sense això es va creant
una societat en constant protesta, insatisfeta, fins i tot la que viu en un marc de benestar. Amb
més elements materials i més bon posicionament social que mai. Que fins i tot té qualitats ben
positives. Però que ni les persones ni la mateixa societat en trauran un bon profit”.
“Per tant, si val la pena que ens fixem ara algun objectiu és aquest, el de la societat
responsable. Es parla de societat de benestar, i està bé. De societat de progrés. També està
bé. De societat lúdica. Bé, segons com. De societat opulenta. També bé, segons com, però el
que realment necessitem és una societat responsable. L’educació en la responsabilitat amb
totes les seves conseqüències ha de ser un objectiu molt important de la nostra societat, des de
l’escola als mitjans de comunicació, des del món intel•lectual al polític. I no ho fem”.
Com deia, això –reclamar una pedagogia de la moral individual i col•lectiva –va ser i és un
objectiu molt important del CEJP. I em pregunto si potser durant aquests últims temps no hi hem
insistit prou. És per això que avui hi torno. I també perquè justament ara es produeix un fet
important de cara a això, que és la introducció de l’assignatura d’educació per la ciutadania.
És sabut que hi ha una discussió sobre l’oportunitat o no d’una assignatura així. És probable
que en la intenció primera del Govern hi hagués un propòsit poc o molt manipulador. Però ara
sembla que en gran part tot dependrà de com siguin els textos i de com els mestres els utilitzin.
La veritat és que alguns dels textos que he pogut llegir crec que són correctes. Però dependrà
molt de com els utilitzin els mestres. I això serà així en molts punts, també en aquest de la
responsabilitat.
Venim d’uns anys en què s’ha parlat molt dels drets i poc dels deures. Que s’ha fet poc la
pedagogia del respecte. Que no s’ha estimulat l’esforç. Que s’ha considerat que les normes
eren o innecessàries o permissives. I tot plegat –pocs deures, poc respecte, poc esforç, poca
normativa– ha portat a una crisi del sentit de la responsabilitat. I del sentit del bé comú.
Quan vàrem començar a parlar de tot això ens preguntàvem: qui ha d’educar en la
responsabilitat? I dèiem que tothom qui tingués capacitat de magisteri, des dels pares als
mitjans de comunicació. I, òbviament, els professors. No només a través d’una assignatura,
sinó a través de tota la docència i a través, també, del contacte humà. Però ara l’assignatura de
ciutadania ofereix un nou instrument i obliga més. Ara bé, repeteixo, tot dependrà de l’actitud
dels docents. Els llibres de text de l’assignatura –excepte potser algun d’ells– permeten, pel
que he vist, una exposició positiva de la matèria. En la línia de la responsabilitat, de
l’autoexigència, del respecte a les coses i de les persones. Però això requerirà que en conjunt
els mestres i professors s’espolsin de sobre la mentalitat poc exigent i molt laxa que ha estat de
moda, i que, en part, encara ho està. Serà bo que ho facin, perquè aquesta mentalitat porta a
una concepció light, feble, de la persona, de la societat i del país.
La nova assignatura pot significar una oportunitat. És hora que ho fem. Ara ja Espanya, i en
bona part més encara Catalunya, estem quedant desfasats. Amb la dèria de ser avançats,
progressistes, espontanis, etc. acabarem sent antiquats. Ni a França ni a Alemanya ni als
Països Escandinaus ja no està de moda anar contra les normes, contra el respecte de les
coses i de les persones, contra la moral de l’esforç, contra el sentit de responsabilitat i del bé
comú.
Tot allò que el sociòleg Marina en diu la tribu –és a dir, sobretot els pares, l’escola i l’entorn
social– s’ha de mobilitzar en aquest sentit. Serà bo per al país i, sobretot, serà bo per als joves.

EL MÓN HA DE SABER-HO

El món ha de saber-ho, és el títol d’un correu que he rebut del web de Victor Alexandre. El missatge explica que des del bloc de Xavier Mir, on ara fa un any va engegar-se la campanya " Jo també vull un estat propi" que ha donat lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes i al web www.estatpropi.cat, ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Èric Bertran, realitzat per Xevi Mató.Xavier Mir proposa que durant l’actual setmana s'escampi la iniciativa mitjançant apunta als blocs i l’enviament de correus. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Èric Bertran per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. D'aquesta manera s'espera aconseguir una projecció internacional del cas d'Èric Bertran, del dèficit democràtic de l'Estat espanyol i de la presa de consciència que està experimentant el poble català pel que fa als seus drets nacionals a fi de tenir un Estat propi.
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que es pretén que sigui visionat massivament és la primera part, tot i que a la dreta d’aquest hi trobareu els altres quatre fragments del documental.Recordem que sobre aquest cas també hi ha l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre amb direcció de Pere Planella, que el mes de setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.
Aquest matí, Saül Gordillo, periodista i blocaire, ja es feia ressò de la iniciativa.

Viatge a Galícia I

Ahir a la nit, varem arribar de visitar Galicia, ha estat una setmana fantàstica recorrent un pais molt bonic. on l'únic tros pla que tenen deu ser els camps d'esports.

Hem fet molts km. però ha valgut la pena, malgrat que el viatge amb l'avió, encara que correcta, va ser en alguns moments mogut, per allò de pasar pel mig d'una tormenta.

L'única persona coneguda que varem trobar, va ser en Manel Mas i familia, pels carrers de Santiago, era el vespre tard, i encara ells, no havient sopat per tant tot va ser ràpid, però em va fer il·lusió trobar gent de Matarò.

EL NOU PARC DEL RENGLE

Aquesta imatge es de quan es va inaugurar, ara tot està sec i malmès.

Es ben cert, que ha l’estiu forces persones de Mataró, surten de vacances, desprès de les Santes, la ciutat perd part de la seva activitat durant uns dies.

Però l’activitat de manteniment de la ciutat també s’ha d’aturar ? En aquestes cas faig referència a l’activitat de Parcs i Jardins. Durant aquest més d’agost, estrany pel que fa a la climatologia, he aprofitat els dies ennuvolats i de no massa calor, per anar amb els meus nebots al nou « Parc de Mar », es un indret poc visitat, i a l’estiu encara menys doncs no hi ha una ombra. Però com he dit els dies ennuvolats i amb una mica d’aire, encara si estava prou bé, els nens podien anar en bicicleta i córrer sense perill de molestar, ja que estàvem sols.

La sorpresa ha estat el poder observar les zones ajardinades, totalment abandonades, herbes creixent sota els arbres, canyes tornat a créixer en llocs on hi ha un altre espècia de plantes, arbres sense fulles, secs, en fi una pena.

Allò que es va inaugurar amb bombo i platerets abans de les eleccions, ha estat deixat de la mà. Un cop més amb aquestes petites coses, es veu la ineficàcia dels nous regidors, trist per una ciutat que és diu de “progrés” i que buscar un motiu per ser atracció d’un possible turisme, que ben segur hi és.

L'ACOMIADAMENT

L’acomiadament d’en Lluís Maria ja és un fet, força gent a l’església i sota el plugim, persistent. Jo que no soc amant d’actes plens de gent no hi he volgut anar. No he volgut participar d’aquest acte col·lectiu de memòria posmortem. Els seus records i meus quedaran amb mi.

He reconegut a molta gent en les imatges de TV, i alguns d’ells culpables del fracàs de l’unitat de l’esquerra independentista dels anys 80. Alguns ara militen a ERC altres a CDC i la CUP.

La CUP hauria d’haver estat l’hereva del BEAN, però no estat així, almenys com en Xirinachs pensava, una llàstima!!!

Per això van sorgir les assemblees populars, i un cop més l’independentisme, el sobiranisme o com li vulguem dir queda sota mínims. Trista realitat d’un país que cerca el seu camí.

La mort d’en Lluís Maria esdevindrà un fet històric, es inhabitable, el seu pensament desconegut per a molts, es veurà reduït als seus actes personals de lluita contra el franquisme, les seves vagues de fam els dies davant la “Model”, els seu darrer discurs, i l’escrit del seu comiat, però en Lluís Maria era molt més que això, era un pensador, un pedagog de la VIDA, un home LLIURE, en un país d’esclaus, i per ell esclau era una paraula dirigida a totes les persones que ens aferrem a les nostres actituds i hàbits, que diem sí però no, que ho justifiquem tot dient que la vida es plena de grisos, i per què? Doncs per què no tenim prou valor, almenys jo no el tinc i estic amagat en la grisor, en el pragmatisme polític, del que renego però NO soc capaç de fugir-ne.

ADEU COMPANY, XIRINACHS

En la serenor i havent assolit la teva plenitud, ens has deixat. Sol en el silenci i la pau del bosc, on únicament s’escolta la remor de les fulles sacsejades pel suau vent i el cant d’algun ocell. La decisió ha estat teva, la teva llibertat individual, t0ha dut fins el “cosmos” on la recerca personal es intangible. La teva desaparició física, portarà a molta gent a escriure sobre la teva persona, les teves actituds, la manera de ser, el teu pensament, tot seran elogis, fins hi tot dels enemics o contraris, que fa temps et varen menys tenir.

Jo no ploro la teva marxa, ja que la mort és un element natural inherent a la vida, jo en quedo amb el teu record, d’uns anys viscuts plegats, compartint la lluita per assolir la independència del nostre país, tu ens vas ensenyar un altre manera de fer, en els primers passos del camí democràtic, i ens vas alertar de les traïcions, les rancúnies polítiques i dels interessos personals sobre els col·lectius. Gracies

TOT FENT EL TURISTA

Avui he volgut fer de turista per la nostra ciutat. He anat a l’estació per simular el meu punt d’arribada i com no sabut veure cap punt de informació de turisme ha decidit fer-me passar per francès i he preguntat a unes persones per anar al centre, i si sabien quines coses de interès hi havia per conèixer. La meva sorpresa ha estat escoltar el que dient entre ells aquella parella de persones.
Una deia que a Mataró no hi havia res de res i altre li deia ,
- “ escolta ha aquest home no li podem dir això”, quan s’han posat d’acord, han explicat el camí que havia de fer fins arribar a la Rambla i a la Riera i que puges amunt fins a l’Ajuntament que allà algú hi trobaria per dir-me les coses d’interès, també m’han dit que darrera l’Ajuntament i havia el Museu, i que si volia veure una exposició de pintors hi havia una sala anomenada Caixa Laietana on ho trobaria quadres.

D’aquesta primera trobada, la sensació que he tingut és que amb les persones que trobat el primer ha estat dir-me aquí no tenim res de res , per tant una autoestima baixa de la ciutat, i quan han pensat una mica han tret unes poques coses, però que ja hem servien per fer el meu itinerari com a turista.

He pujat pel carrer Lepanto fins la Rambla i la Riera, he arribat a l’Ajuntament com que aquella parella m’havien explicat que darrera de la casa de la vila hi havia el museu i fet cames fins a trobar-lo, la sorpresa ha estat que ha dos quarts de dotze estava tancat, he pogut llegir que a l’estiu estava obert per les tardes.

Tot seguir he anat cap a l’Ajuntament (oficina de turisme) allà una noia m’ha donat un mapa de la ciutat I jo seguint sent turista li he preguntat per que el museu estava tancat, la resposta es que era horari d’estiu, I desprès de insistir ha dit que són pocs el turistes que hi tenen interès i que era una llàstima, li he preguntat pel Clos arqueològic i també estava tancat, l’única alternativa que m’ha donat ha estat indicar-me les cases modernistes visibles per fora i que proves d’anar a Santa Maria, per si estava oberta l’església.

Tot plegat una mica trist, si jo realment fos estranger, als meus companys els hi diria, a Mataró hi ha coses per visitar però estant tancades i les obren gairebé quan hem de tornar a l’hotel a sopar, per tant, l’únic que poden fer es mirar les botigues doncs totes estant de “soldes”.

SALVEM MONTSERRAT

Aquest article es de la Plataforma Salvem Montserrat

L’Ajuntament de Collbató va acordar, el 3 de maig de 2007, l’aprovació inicial del projecte d’ampliació de la zona industrial Les Ginesteres, de 7 hectàrees, en 21 hectàrees més. El projecte representa la destrucció del millor sòl agrícola de Collbató i una amenaça per a l'entorn privilegiat de Montserrat, molt especialment per als espais del Parc Natural de Montserrat i de la Xarxa Natura 2000 que limiten amb el nou polígon industrial. L’equip de govern està tirant endavant l’ampliació malgrat els informes desfavorables dels serveis tècnics d’Urbanisme i de Medi Ambient del propi Ajuntament, que la consideren desproporcionada i injustificada. El Consell de Medi Ambient, amb representació d’entitats i veïns, també s’ha manifestat en contra del projecte d’ampliació. En un municipi de poc més de 3.500 habitants ja s'han recollit més de 1.200 al•legacions de veïns del poble que s'han adonat que l'Ajuntament ha enganyat els ciutadans quan ha dit que es tractava d’una “petita ampliació”. En realitat, es tracta d’un polígon amb 9,2 hectàrees ocupades per més de 140 naus industrials de 12 metres d’alçària i aparcament per a més de 1.000 vehicles. El nou polígon admet activitats altament contaminants: forja de metalls amb martells d’energia tèrmica fins a 350 kW, tractaments electrolítics, aliatges de metalls amb fòsfor i escòries siderúrgiques, preparació de ciments, indústries químiques, materials abrasius, gestió de residus perillosos com amiant, cianur, crom, dissolvents, pesticides, fòsfor, olis usats i manipulació de materials explosius, entre d’altres. Tot plegat, un "pelotazo" més que no respon a les necessitats econòmiques locals i que no té altra finalitat que afavorir els empresaris "amics del partit" amb els quals ja han signat un conveni i que en un instant obtindran uns guanys de més de 120 milions d'euros. Si vols fer pressió per aturar-lo, si vols que Montserrat segueixi sent el que coneixes, adhereix-te al manifest.

http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat/

ELECCIONS A L' EXECUTIU COMARCAL

Ahir al capvespre, la sala d’actes de l’edifici Calisay d’Arenys de Mar va ser el marc on es va produir, un cop més, el relleu a la presidència de l’executiu comarcal de CDC.

Es va presentar una única candidatura, encapçalada per en Xavier Badia, aquest fet que per l’exterior sembla d’una lògica normal i políticament correcta, te certes mancances, però ja està fet i no cal donar-li més voltes. Ara cal que aquesta presidència amb el seu equip treballi a nivell comarcal per enfortir el partit i preparar-lo per les properes eleccions generals a l’estat espanyol.

L’acte el va iniciar el president sortint, que va fer una valoració de la feina feta, utilitzant les estadístiques, nombres d’actes, conferències rodes de premsa, etc produïdes en tres anys de mandat, trista valoració si agafem els 1095 dies d’existència d’aquest executiu que volia ser renovador, en fi, que hi farem, tothom valora com pot la seva feina.

El seu discurs era ple d’èxits, però li va mancar l’autocrítica, doncs segur que hi han coses que no s’han fet prou bé, va ser un error de joventut o un pecat d’orgull? No ho sé i ara tant si val, doncs hem de treballar pel futur i pel proper congrés del partit, on el debat un cop més serà intens i aquest vindrà marcat pels resultats obtinguts a les eleccions generals.

L’Acte va acabar amb la presentació dels consellers nacionals, en nombre de tres, per les tres vacants existents, discursos de presentació tots correctes políticament, però el de la consellera nacional, va estar fluix, i en cap moment va ser conciliador, va ser l’única candidata que no va demanar el vot pels seus companys, i això es “feo”, però com va l’única que ho llegia, potser no ho tenia escrit. O potser volia unes votacions que no es va atrevir a demanar? Si unes votacions on es veiés el nombre de vots que tenia respecte als altres candidats i d’aquesta manera poder utilitzar-lo davant el partit per dir el molt o el poc que la valoren a nivell comarcal, pobre noia es va quedar amb les ganes, doncs es va fer per aclamació, fet normal quan el nombre d’electors es idèntic al nombres de vacants, ara ja està fet i que cadascú aguanti el que li pertoca.

BANDERA

La Bandera multicolor que simbolitza el mon Gay va aparèixer ahir en el rebedor del Departament d’Educació, és el primer cop que el Govern tripartit pren part de manera institucional en la commemoració del dia Gay.
Personalment crec que cap govern hauria de prendre part en commemoracions i menys posar-hi banderes, doncs si ho fa una vegada haurà de repetir-ho, quan es celebri el dia mundial contra: la fam, la guerra, el dia del medi ambient, contra l’especulació i un habitatge digne, etc. També el Govern i possarà banderes?
Un govern ha de governar i legislar, ha de procurar pels drets i deures de tothom i pel col·lectiu gay ja s’està fent des de fa anys, ara cal que la societat superi prejudicis i per això no cal que l’administració s’ompli de banderes.
La bandera d’ahir a l’entrada del Departament d’educació, va servir per fer s’hi fotos de record, sobre tot per les persones que pertanyen ha aquest col·lectiu.
Pels visitants estrangers va ser tota una nota de color.

SOL DE MITJA NIT

La política educativa del nostre país continua sent un desgavell, aquest dies el Conseller Maragall ha visitat Finlàndia, juntament amb un grup d’empresaris, el conseller Huguet i el conseller de no se què Carod Rovira.
Espero i desitjo que el grup d’empresaris hagin pogut obrir mercats i establir unes bones relacions comercials.
Però pel que fa referència a l’ensenyament, crec que ha estat una pèrdua de temps i de diners. Els que ens dediquem a l’ensenyament i educació dels nens i nenes de la nostra Nació. Ja sabíem des de fa temps, com és i com funciona els sistema educatiu de Finlàndia, ja coneixem la qualitat i els resultats dels aprenentatges dels seus alumnes, saben que és un estat amb dues llengües oficials, i que l’aprenentatge de l’anglès és d’un alt nivell. El Conseller haurà pensat que era millor veure tot el que ha pogut llegir en informes, "in personam". Un viatge pagat no fa mal a ningú. D’aquest viatge les primeres declaracions, que el Conseller fa, són les de demanar televisió en anglès subtitulada en Català, per tal d’afavorir-ne el seu aprenentatge. Això es una maragallada, no té cap sentit, és començar la casa per la teulada.
Cert és, que l’aprenentatge de les llengües en les nostres escoles (públiques i privades concertades) és un fracàs, potser en trobaríem alguna que no, però la majoria guanya. Un dels motius del fracàs rau en el professorat de primària i en les poques hores setmanals que tenen. Aquest professorat que ha fet els seus estudis de formació del professorat, no surt ben preparat, molt d’ells no tenen cap titulació de les escoles oficials de idiomes, i fan un estudis on la tendència formativa és ensenyar com ensenyar allò que no se sap en ple domini, en aquest cas l’anglès. Aquesta afirmació és valida per a totes les especialitats de les escoles del professorat, d’elles surten bastants analfabets funcionals, que desprès seran mestres i això és primer que s’ha de solucionar. De que ens serveix una tele amb una programació parcial en angles i els seus espectadors són desconeixedors de la llengua de comunicació.
De què serveix fer un pla de l’aprenentatge d’aquesta llengua si no hi ha professors qualificats? Professors que hauran de fer classe d’una assignatura, com poden ser les ciències naturals, sense saber-ne. S’ha de fer tot d’un altre manera. Trist panorama. El sol de mitja nit ha encegat encara més ha aquest mediocres que ens governen.